ja esta, ja m'he caigut.
Ahir em vaig sentir indefensa, decideixo ser solidaria i donar sang per primer cop en la meva vida...
... i al cap de ben bé una hora "del moment" caic rodona a l'andana del metro i només un guiri es digna a parar-se i ajudar-me a arribar als bancs de l'andana.
Durant els 20 minuts que vaig estar sola esperant al meu salvador estirada amb les potes amunt al mig de la estació d'Urquinaona , només a una parella de mitjana edat li va semblar que necessitava ajuda.
Per algun estrany motiu la resta de la gent va pensar que era normal tenir una noia (que ni tan sols portava pantalons .. qui em manava a mi anar tan chachi piruli ahir amb el meu jersei llarg) allà estirada amb les cames amunt més blanca que el paper, intentant que la sang reguès les seves neurones un altre cop.
Avui en dia qui no té un salvador que en quan el truques surt corrents i et ve a buscar siguis on siguis està perdut.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
aix pobreta! així apendràs que sempre s'ha de sortir de casa amb pantalons! mai se sap que pot passar! ;)
yo una vez me caí en la calle, tropecé con una cosa, y me quedé en el suelo estirada (del golpe no me podía mover). La calle llena de gente, mi pueblo a las 12 del día, al lado del mercado....y la gente ni se acercó a echarme una mano. Tardaron como 10 minutos en ver que necesitaba una ayudita.....xD
Yo es una cosa que no entiendo, porque cuando veo que alguien se cae en la calle, o tiene una lipotimia, me acerco a preguntar...no me saldría pasar del asunto.
estaven comprovant el teu estat etílic potser?
quiin fàstic, vivim en una societat on es valora més el material quie les persones.
No necesitem un salvador particular, sinó un superman que canvii els nostres valors
Publica un comentari a l'entrada