Quizás estar vivo sea eso: perseguir instantes que mueren.
La elegancia del erizo. Muriel Barbery
I es que ahir, en una trobada amb els amics de sempre, que sé que tard o d'hora algun llegirà això, jo ho vaig sentir.
La meva vida s'escapa per la seva tangent. Ja tenim poc a veure, i jo continuava allà intentant agafar els seus instants i entendre'ls, però ja no eren com els meus. Jo ara sóc diferent, i no sé quan ens hem separat.
La meva vida s'escapa per la seva tangent. Ja tenim poc a veure, i jo continuava allà intentant agafar els seus instants i entendre'ls, però ja no eren com els meus. Jo ara sóc diferent, i no sé quan ens hem separat.
2 comentaris:
No et preocupis mai per això, és el trajecte de la vida, són etapes, camins que acaben comencen carreteres.
es fotut però éncara que sigui u cop pensa que no és culpa de ningú.
A mi, que soc molt jovenet ja m'ha passat.
Son cicles, quan s'acaba un comença un altre ben diferenciat.
Moltes vegades en el nou cicle encara queden alguns vstigis de l'anterior (com poden ser alguns amics) però a la que portes uns quants cicles els vestigis més antics ja no són i al final no et queda res més que el record dels inicis.
Publica un comentari a l'entrada