dilluns, de juliol 30, 2007

Au revoir!

Y lo abrazó tal como él le había pedido. Se sintió terriblemente estúpida por desear que esas manos la tocaran más y al mismo tiempo aceptar su adiós sin rechistar. Dos besos en las mejillas.

Y marchó de aquel bar, se sentó en un banco y dejó pasar el tiempo. Despertó de sus pensamientos cuando al levantarse un loco casi la atropella con la moto mientras le gritaba obscenidades. Era un gran momento para gritar "A la mierda!" sin embargó, para variar, no dijo nada.

Y si, la tristeza se escribe en castellano.

_____________________________________________________________________

El dijous de matinada marxo a Eivissa. No prometo post fins al menys a la tornada. Seran 5 dies de festa i platja en la millor companyia

dissabte, de juliol 28, 2007

Años mozos


No se vosaltres, però quan els meus pares m'expliquen la seva història hi ha dos zones clarament diferenciades i separades per al menys 5 o 6 anyets, uns anys que sembla que se'ls hagi endut el temps.

M'explico, m'expliquen records de la seva infància, que si els amics del poble, els estius, els viatges amb els pares, l'escola... I tot plegat passen a la facultat vaig conèixer el teu pare, vam començar a sortir, ens vam casar, vas néixer tu, més tard els gremlins, etc etc

La veritat es que el període de temps entre els 16 i el 22 tampoc es que m'importes gaire, de fet, no me n'havia ni adonat. Però la iaia maria és una hacha. Fa un parell de dies érem al poble, al balcó mirant el mar mentre ma mare m'intentava arrencar informació ( entenguem-nos li encanta saber amb qui vaig a tot arreu, i com que li encanta, jo odio explicar-li-ho, a demés implica remuntar-me dos generacions enrere en l'arbre genealògic dels meus amics, cosa que ni de broma faré). Doncs en aquesta situació i en un moment de desesperació li vaig preguntar si ella no feia pas el mateix, vamos que no em creia que li expliques a sa mare amb qui anava a cada moment.

I tachan! la iaia maria ràpida com la que més, va començar a enumerar tot de nois, que si un italià, que si el melenes aquell, que si el del poble, etc etc. I ma mare amb cara de pal al costat. "No cal que els expliquis això a les nenes". I les nenes "si si explica". "Ui doncs ta mare sempre va tenir nòvio i quan tots volíem pujar al poble els caps de setmana ella sempre es quedava a Barcelona (digue-li tonta). Ai! i aquell italià tan maco que vas conèixer al creuer , n'has tornat a saber res més??" " Perquè la teva mare de joveneta era molt maca" (aquí la iaia va ser cruel, i ara que, eh??)

En un pim pam la iaia maria va resumir tant bé aquells anys que la gremlin i jo tenim material de sobres per fer-ne una biografia.

dimarts, de juliol 24, 2007

¡ Sin lus !

Inici del comunicat:

Si, se puede vivir sin luz, pero es una mierda.

Fi del comunicat.

I ara, aprofundim. Si, he estat 13 hores sense llum a casa! Jo era un dels 110.000 abonats de Barcelona que encara no tenien llum a les 9 del vespre i que amb resignació vam sopar a la llum de les espelmes, molt romàntic però molt poc pràctic.

Durant el dia no va ser tant dur, mentre entres llum per les finestres la vida encara va ser mes o menys normal (em vaig escaquejar de planxar) però per tornar del carrer vaig haver de pujar 8 pisos a peu ( i això es diu ràpid, eh?). Però, un pic es va començar a fer fosc, ens vam adonar de lo indefensos que estem en unes cases pensades per viure amb llum. Per començar no podíem pujar les persianes del menjador per aprofitar les escorrialles de llum que entrava, no es pot encendre la tele, la radio, la play, l'ordinador( oh my god!), el microondes, la torradora, per no poder no es pot ni llegir sense deixar-se les pestanyes al paper!

Però això dintre de tot no és el pitjor, perquè penses "total, només serà avui" però aiiiii quan mires per la finestra i veus que el veí de l'edifici del davant té llum! Llavors l'enveja et corrou, i a través de les cortines endevines les formes canviants de la tele i maleïxes l'enginyer que va connectar la teva casa a la subestació elèctrica d'Urgell. Però el tema encara pot empitjorar, només has de mirar per una altra finestra i veure un anunci lluminós de la coca-cola que s'està rient clarament de tu, t'està assenyalant i tot! llavors et desfàs, agafés l'mp3, sintonitzes Catalunya informació i no et donen esperances i és més diuen que has d'estalviar energia! que li expliquin al senyor de la coca-cola això! Tu ja estàs fent el gasto d'espelmes de l'any.

I doncs, quan la única distracció es enrecordar-se de tots els parents del senyor fecsa-endesa i quan ja has cotillejat tot el possible son exactament les 22:10 i apa! al llit. I evidentment no tens son. I t'aventures a dir que dintre de 9 mesos hi haurà molts naixements, perquè que més es pot fer a les fosques en una nit així? No pas jo clar! que amb els pares a l'habitació del costat i amb el mòbil mort (qui m'anava a dir que no podria recarregar el mòbil) no vaig aconseguir posar-me amb contacte amb la persona adequada.

Evidentment la llum va tornar quan ja no em feia falta, doncs ja havia aconseguit dormir-me i llavors em vaig haver de llevar a apagar les llums enceses.

Ara, si no us fa res, vaig a gaudir dels privilegis d'un pis amb llum.

divendres, de juliol 20, 2007

Morritos!

Fa un parell de dies que el meu tiet i la seva dona han vingut desde terres relativament llunyanes per fer una visiteta i rostir-se al sol, però jo no els vaig veure fins ahir que van venir a sopar a casa.

Doncs resulta, que des que va entrar per la porta (li direm B a la dona del meu tiet, que no es la meva tieta, entenguem-nos) li veia la cara estranya. Com si s'hagués caigut i s'hagués fotut una morrada de campionat.

Doncs res, comença el sopar i la B. s'asseu davant meu. I jo tota l'estona sense poder treure-li els ulls dels llavis i "bigotis" inflats com si portes un tros de salsitxa sobre la geniva. I a força de mirar-la ho vaig veure clar ( això i un petit aclariment de ma mare "que porta aquesta dona als llavis??").Que s'ha fet¿¿??no cal dir que li queda malament! De fet, jo em pensava que s'havia fet mal... no cal dir més.

I es que és molt lleig!!!!no semblen llavis naturals! s'entussodeixen a fer el llavi de dalt igual de molsut que el de baix i queda horrible! els hi queda com fofo i semblen petites salsitxes enganxades, a més no només els inflen el llavi sinó tota la zona i semblen un mico (sabeu lo típic de posar-se mig coco a la boca per imitar la cara de mico? doncs igual!)
Es pensen que estan divines de la muerte!!! Però anem més enllà: Tenen la mateixa sensibilitat? Poden parlar bé amb aquella massa allà enganxada? Allò rebota? Que sens quan els fas un petó?

Aclariment.. els meus són naturals. Els que la mare natura m'ha donat.

La web que enllaço no té desperdici. Montruositats diverses.

dimarts, de juliol 17, 2007

Disculpi si no li dic adéu

Si en comptes de dir-vos adéu un dia us dic hola no m'ho tingueu en compte.

Últimament estic detectant que tinc un problema amb això de despedir-se i es que poder ja porto uns 4 o 5 cops, que jo vull dir adéu i espontàniament dic "Hola". I clar, fa lleig.

La majoria de cops, el meu "interlocutor" no s'ha adonat, poder pq esperava un "adéu" i ja no m'escoltava, perquè va dissimular i perquè jo en adonar-me de la meva ficada de pota he dissimulat afegint un " ala ala que marxem". Però un cop si que em van enxampar i es van desternillar de riure a costa meva, sort que tot va quedar entre família.

No ho faig expressament, simplement m'ha sortit així. Un parell de cops va ser perquè estava totalment empanada (bàsicament perquè jo en aquella gent no els coneixia de res i me'ls acabaven de presentar). L'altre parell de cops, era ben conscient de que ens despediem, i a l'hora de fer els dos petons, va i dic Hola! Cagun tot!

Vale que jo de petita tenia una petita dislèxia (be, no es dislèxia exactament) que sempre se m'oblidava l'esquerra i la dreta i llavors quan volia fer una E majúscula feia un 3 i viceversa, igual am la P i la Q , etc. I ara que fa temps que esta superadíssim (encara que de vegades m'hagi de pensar dos cops si la dreta de la persona del davant es la mateixa q la meva o no), ara resulta que em presento i despedeixo quan no toca. Realment si això va a més serà preocupant. Això per no parlar de la cara que se'm queda, perquè evidentment m'adono a l'instant que l'he cagada.

Es greu, doctor?


P.D. Escurçó, estigues tranquil, he canviat el video.

dilluns, de juliol 16, 2007

Ràpid i econòmic!


Amb la nova super-instal·lació elèctrica de casa meva, segur que salta abans d'electrocutar-me, però de totes maneres millor no probar-ho.

Com diu un contacte que tinc al msn: "el suicidio siempre serà la última opción".

L'article sencer aquí.

dijous, de juliol 12, 2007

Fenòmens de contacte

Això es un post lingüístic. El que s'hagi emocionat, instigat per el temps estival i el títol , pensant que avui jo apujaria la temperatura amb aquest text, més val que pari de llegir q s'endurà un disgust!

Aquest any he agafat força la línia lila ( q es lila no violeta) i sempre quan tocava la parada del Mercat de Sant Antoni m'havia d'aguantar el riure.

El cas es quan estàvem a primer o segon de batxillerat (ara no me'n recordo) el professor de català li tenia un amor especial als "fenòmens de contacte" i ens passàvem mig curs analitzant-los. El cas, es que jo la meitat d'aquests fenòmens (recordo pels q fa temps q no trepitgen una classe de català, que són fenòmens q suposadament els parlants creem, modificant les paraules en ajuntar-les unes amb altres) no els he fet mai, o al menys no en sóc conscient.

N'hi havia un en especial: la sensibilització. I el nostres profe sempre posava el mateix exemple:
" Sant Antoni"
i es que segons aquests fenòmens s'hauria de pronunciar: "santantoni" així tal com raja. El problema es que no hi havia ni una sola persona en tota la classe que ho digues, tots dèiem "San antoni". I així ens anava la part de fonètica a l'examen...

Però... la veueta del metro que anuncia les parades... fa la sensibilització! i la fa tant i tant que sembla q t'hagin canviat la parada!! I mira.. quan paro allà m'enrecordo del professor calb de català ( i remarco el "calb" perquè es un fenomen d'ensordiment, o això crec)

Sí, he hagut de mirar els apunts.

dilluns, de juliol 09, 2007

Silenci

M'agraden els moments de silenci. Són uns moments especials per mi.
Sempre he sigut una persona callada, però aquets moments van més enllà de tot això. Són instants ens els que, diguis el que diguis, era innecessari. El silenci no es fa incomode i el millor que pots fer es quedar-te mirant als ulls la persona amb la que et trobes.

No cal dir que són silencis molt diferents al silenci inòmode que es fa en un ascensor, o en la sala d'espera d'un metge. Però ultimament me'n duc sorpreses, perquè jo aquests silencis només els havia experimentat amb els "amics de tota la vida", aquells que conec desde els tres anyets, i que ho saben tot de mi, i jo tot d'ells. Ens hem dit tantes coses! que els silencis també formen part de les converses.

A vegades no fa falta parlar massa per comunicar.


dissabte, de juliol 07, 2007

somriu

Tenia moltes coses a dir, però despres de molt pensar, crec que totes es resumeixen amb un somriure

dimecres, de juliol 04, 2007

Futur del bàsquet


Ahir em vaig indignar moltíssim! molt molt moltissim! prepareu-vos pq aquí surt la MaRiNa en defensa dels esports minoritaris!
Després de la febre basquetbolista en guanyar el mundial, el basquet femení continua sent un gran desconegut (nomes n'he vist de tant en tant alguna retransmissió al canal 33, que realment sempre em feien molta il·lusió)

L'última notícia es que el UB Barça, corre perill de desaparèixer. Així tal qual. La federació catalana té dos places per a la lliga a nivell estatal, però sembla q en perdrem una ja que el equip universitari de Barcelona no troba patrocinador. L'altre plaça l'ocuparà el CB Olesa patrocinat per l'Espanyol!!!!! si senyors, l'espanyol tindrà equip de basquet femení pro el barça no. perquè es molt car! l'any passat els va costar 500.000 euros! i clar, el FC Barcelona creu que aquesta es una quantitat desorbitada! per favor!!! Ves quin patrocinador!

No importa que el UB Barça tingui una gran cantera (que s'està diluint pq les cadets no li veuen cap sentit jugar en un equip que no té futur, i que mai podran arribar a la primera categoria ), no importa que l'any passat fossin semifinalistes de la lliga, no importa que es classifiquin cada any en competicions europees (tot i que desprès no hi puguin anar per manca de diners), no importa que tinguem jugadores increïbles ( com la Marta Fernàndez que se'n va a la WNBA (germana d'en Rudy) o l'Ingrid Pons).No importa que sigui dels millors equips femenins!! Es veu que es poden gastar 24 milions per un tiarro que es fa dir Titi, però no mig en elles.

Doncs jo dic: cop de mall a en Laporta! i des de aquí t'aviso, si passo per davant del pippers i et veig allà sentadet esmorzant, vindré a parlar amb tu! (per qui no ho sàpiga, el Laporta esmorza sovint en aquest bar, jo al menys l'he vist varis cops).

els de l'espanyol em cauen més simpàtics a partir d'ara

Per cert, avui hem capat al Fèlix.

dimarts, de juliol 03, 2007

Punts d'inflexió


Hi ha un moment en els meus estius que marca una diferència. A partir d'aquest moment es estiu de debò, fins llavors ho era nomes a mitges.

Aquest punt de l'estiu em va arribar ahir. A partir d'ara ja hi soc tota sencera.

Comença sense adonar-me'n compte, no tinc res a fer, començo a devorar novel·les (per cert, esteve ja me l'he acabat!), a fer els recados que la mama em mana, a sortir a totes hores, a aburrir-me a gust. I arriba un moment en que el rellotge no es necessari i me'l trec! i allà es queda fins als setembre, i senyors i senyores, ara puc dir que estic de vacances perquè el temps no es tant important!

Amb això no estic dient que a partir d'ara arribi tard a tot arreu. A mi no m'agrada arribar tard i continuaré arribant a temps als llocs, però ens els moments que no m'esperi ningú em prendre el meu temps i el temps passa a ser relatiu. Els que quedeu amb mi no patiu... continuo sent jo.

He arribat al meu punt i el rellotge estarà a la tauleta de nit fins que s'acabi l'estiu.

Foto de Alicina ( 1000imagens)

diumenge, de juliol 01, 2007

Fent amigues

Divendres per la tarda. Surto de casa (ràpid, vaig justa de temps, faré tard i no m'agrada gens fer tard). A la cantonada hi ha una noia tota arreglada amb un vestit de raso (ras? ). A mida que m'apropo em comença a somriure.

Deu haver-hi algú darrera meu que deu conèixer. Continua caminant.... em mira a mi!!!!

Neurones de la MaRiNa a mil... pensa, pensa de que la coneixes??? res, no em sona de res, ni d'haver-la vist pel barri, ni de cap nit de festa,ni de la uni.... Et deu voler vendre alguna cosa, però es estrany, no aniria tan mudada ni amb un ipod a la mà.
Passo pel seu costat, encara em mira amb un somriure d'orella a orella.

-Hola!
Cagate lorito! ara et saluda, i q li dic? segur que es confon. Sigues educada.
-Hola (amb cara d'interrogant)
Continuo caminant, em paro al semàfor i continuo pensant que coi deuria voler.
-MaRiNa, MaRiNa!
Flipa sap el meu nom! Ficaré la pota fijo, no me'n recordo d'ella. M'apropo amb cara de circumstancies.
-Hola MaRiNa, soy A.P. La hermana de E.
- Hola! Lo siento! no sabia quien eras! Encantada de conocerte.

L'E. és un dels nois que també van participar a l'intercanvi amb els estudiants de Cambridge. Jo sabia que tenia una germana, n'haviem parlat d'ella (i de més coses ehhh?). De fet havia parlat molt amb l'E. vam fer força bones migues. I res, jo allà a la cantonada de casa, parlant amb una noia q no coneixia durant 25 minuts!!! Molt maca, molt simpàtica (tu diras.. saluda gent q coneix), molt alegre... miro el rellotge! merda!!! ARA just ara hauria d'estar a plaça catalunya! si es que aquestes coses sempre passen quan vas curta de temps.

-A. como me has reconocido?
-Por las fotos. Sabia que eras muy alta, que vivias por aquí. Un dia iendo en autobus te vi por esta zona también y pensé.. mira esa es MaRiNa! Además tu pelo es inconfundible!

Pobreta, si sabes que me'l vaig anar a esquilar fa un parell de semanes, perquè llavors SI que era inconfusible!
Ens diem adéu quan arriba l'amic que ella esperava,marxo encara digerint tota la informació. El seu germà l'ha mig enganyada (nomes li va ensenyar 4 fotos) quan l'E. va ser el paparazzi oficial de les festes en terres angleses, veig que hi hagut censura! casi que millor. Marxem amb dos petons i amb la promesa d'agregar-nos al facebook. M'havien dit que ella era tota una relacions públiques. Ni que ho jurin!