Iaia Maria(IM) : - Ell?? no pot ser!
M: - Ja ho crec que pot ser. Perquè no pot ser que s'hagi mort?
IM: - Perquè la malalta era ella i no ell.
M: -si mama.. però ell s'ha mort de vell.
IM: - si clar, tots estem vius fins el dia que ens morim.
Quina gran veritat. iaia maria returns.
Al cap d'una estona:
Avi (A): -quants anys deuria tenir el senyor Martínez??
IM: -com nosaltres.
A: -no pot ser! ell va ser militar per la guerra, així que com a mínim en tenia 20 i jo per aquella època en tenia 15.
(un silenci i com si ella no l'hagués sentit)
IM:- noooo que dius tu ara?? ell era militar. Tu quans anys tenies per la guerra? Pobra senyora Martínez.
A: -Tampoc s'entera de res...
IM: -La portaran a una institució.
A: -tampoc s'entera de res...
IM: -clar que no s'entera de res té Alzheimer! quines coses de dir tu també! a ella tan la fa on la portin.
Crec que no s'escolten quan parlen.
- instant de silenci: (tinc una crisi d'instants de silenci)
4 comentaris:
ui marina, jo crec... que els teus avis.. d'aquí poc es divorciaran... no s'escolten quan parlen...
visca la iaia maria!
afegeixo una frase iaia maria:
Si no ho fas tu, no tu farà ningú, perquè jo no t'ho penso fer.
si la iaia maria diu que no s'ha mort... no s'ha mort! digueli a la teva mare que no li porti la contraria :P
De totes formes sempre he pensat que te que ser molt xungo per la gent gran veure com van caien la gent de mes o menys la teva quinta perque en el fons t´estan avisan de que a tu tambe et queda poc... te que ser una sensació molt estranya
si mikel jo també ho penso!
Però en part ja ho deuen saber no que els hi toca? Diuen que a mesura que et vas fent gran et fas a la idea que t'acostes al moment i que quan està a punt d'arribar fins i tot ja no et fa ni por, ... diuen...
Publica un comentari a l'entrada