Parada i fonda

Porto 10 dies aïllada del món a la Cerdanya, amb la única distracció de devorar llibres i passejar per la muntanya. Així que m'ha donat temps de llegir molt (ja us explicaré al final de l'estiu tot el que he llegit) i de caminar poc, perquè el temps sense dubte no ha acompanyat gaire!

Demà torno a marxar (si es que a casa no parem), marxo a veure els avis i després aprofitant que serem lluny anem a Salamanca a passar uns dies. I que es el que més trobo a faltar quan no sóc a casa??? doncs, el coixí del llit. Si, es que no hi ha cap coixí com el meu. Aquests deu dies han sigut horribles dormilegament parlant, mai havia tingut un coixí tant alt i tan dur, un desastre pel meu descans, en canvi avui he dormit com un soc, fins que la tempesta ha fet espantar al gat i aquest a decidit saltar sobre la meva panxa, coses que passen....

Per variar porto masses coses que explicar, per exemple que el Fèlix pobret ho ha passat molt malament amb el viatge i en adaptat-se a la casa d'allà (i ja si pot anar acostumant que l'any que ve li toca el mateix), però al final gaudia com el que més corrents escales avall i sortint al porxo.

També he notat l'aparició d'una nova raça cerdana, les chaches sud-americanes. M'explico, fa uns anys nomes portaven minyona els rics del cagar (que fina sóc), ara porta minyona tot deu! Em sentia marginada, xiuxiejos a la plaça del poble (mira, aquells son els que no en tenen!)...
Bromes apart, si la població del meu poble( digali meu, digali hi vaig un cop a l'any) a l'hivern es de 8 persones i a l'estiu de 40, on dels quaranta 20 son gremlins de menys de 10 anys, conta que per cada 3 gremlins hi ha una minyona.
També hi ha diferents maneres de tractar-la, hi ha el que no la deixa sortir més enllà del porxo, hi ha el que li fa portar uniforme amb còfia, hi ha el que la té tot el dia darrere el bebe, hi ha el que no se on la fot perque a casa te tres nens, la iaia, la tieta, el gos i el hamster i no ens enganyen, en una caseta adosada no hi cap tanta fauna! És més, em vaig enterar l'últim dia que la veïna havia tingut una criatura, es que en els 10 dies no l'hi havia vist el bebe en braços en cap moment, n'hi tan sols portar el cotxet, només havia vist el bebe amb la minyona donant voltes pel poblet. Amor de mare!

Eivissa

JA SÓC AQUÍ! I VIVA!

Tinc una diarrea mental que no se per on començar a explicar aquest humil viatget de 5 dies (encara que gràcies a vueling casi s'allargui a 6).

Comencem pel vueling. I es que aquesta meravellosa companyia (apart d'enrederir el vol 2 hores la setmana abans, això implica que el nostre avió sortia a les 2.45 de la matinada) va enrederir-lo una hora mes! I gràcies a ells, he vist complert el meu somni: PODER DORMIR EN UN AEROPORT espatarrada a les cadires. I he descobert 2 coses, que les cadires de l'aeroport son molt dures i fan mal a l'esquena, segona, que els garrulos que tornen d'Eivissa amb un bongo no es cansen mai! sort que el azafato li va prendre!

Judit a la platja que teníem prop dels apartaments.

Obviant el tema vueling. Anem a la chicha interessant. Que s'hi va a fer a Eivissa? Prendre el sol, conèixer italians i sortir de festa. Aquí podria acabar l'explicació, però sóc així de retorçada que l'allargaré.

Em va cridar molt moltíssim l'atenció que 1 de cada 2 homes de l'illa estaven caches caches. D'on ha sortit tan múscul?? Els esquifidets no hi van a Eivissa?? Jo, personalment, no es que em queixi de que estigues ple de tiarros, però hi havia estones que semblava un videoclip. Ara no entrarem en els meus gustos masculins, però puntualitzarem que si estan tan musculats que no poden tancar els braços es lleig lleig!
Però la proporció encara més escandalosa és la de tatuatges. 3 de cada 2 persones portaven tatuatges. ( i no , no m'he equivocat, es que en portaven molts i compensen per jo i les dues amigues que van venir amb mi). Però senyors que es per tota la vida!!!!!
Imagineu: Un noi fort (molt fort), fashion, super fashion( pq clar evidentment es italià) i a l'espatlla hi porta tatuades tot d'estrelletes de diferents mides i colorets, que si rosa que si verd... se't cau l'ànima als peus!

Posta de sol al Cafè del Mar, Sant Antoni

M'estic allargant com mai, però es que torno a marxar i el que no escrigui avui ja no ho escric! (Reclamacions i queixes al final)

Vam estar 4 nits, però només en vam sortir tres perquè estàvem fartes de tan lligar i treure'ns els homes de sobre o el que es el mateix, vam llevar-nos a les 4 del matí per agafar l'avió i estàvem mortes. La primera nit vam anar a "El Divino" a la festa Fashion Tv no se que. Escolta tu! una festa molt pro, amb gent guapa i models passejant-se per allà. Van ser uns eurets molt ben gastats.
La segona nit a Amnesia. Des de aquí prometo que: MAI DE LA VIDA TORNARÉ A AMNESIA. Jo no sabia si la gent s'empastilla per culpa del lloc o van al lloc perquè van cecs de pastilles. No cal dir més.
I diumenge vam anar a la festa Flower Power de Pacha, on dono fe que no té res a veure amb el Pacha merdós de Barcelona. Van ser forces eurets gastats però molt ben amortitzats. La veritat es que em va encantar, ben decorat, repartien margarites perquè te les posessis al cap, gent disfressada, música antiga i famosos que no vaig veure ...

Formentera

I no escric més o ningú tornarà a entrar aquí . Sapigueu que em queden moltes coses per dir, com el dia que vam passar a Formentera, els autobusos del TIB, Cafe del mar, guirilandia (lease sant antoni), problemes amb el gas i coses que me les guardo per mi... i per l'Anna i la Judit.

Au revoir!

Y lo abrazó tal como él le había pedido. Se sintió terriblemente estúpida por desear que esas manos la tocaran más y al mismo tiempo aceptar su adiós sin rechistar. Dos besos en las mejillas.

Y marchó de aquel bar, se sentó en un banco y dejó pasar el tiempo. Despertó de sus pensamientos cuando al levantarse un loco casi la atropella con la moto mientras le gritaba obscenidades. Era un gran momento para gritar "A la mierda!" sin embargó, para variar, no dijo nada.

Y si, la tristeza se escribe en castellano.

_____________________________________________________________________

El dijous de matinada marxo a Eivissa. No prometo post fins al menys a la tornada. Seran 5 dies de festa i platja en la millor companyia

Años mozos

No se vosaltres, però quan els meus pares m'expliquen la seva història hi ha dos zones clarament diferenciades i separades per al menys 5 o 6 anyets, uns anys que sembla que se'ls hagi endut el temps.

M'explico, m'expliquen records de la seva infància, que si els amics del poble, els estius, els viatges amb els pares, l'escola... I tot plegat passen a la facultat vaig conèixer el teu pare, vam començar a sortir, ens vam casar, vas néixer tu, més tard els gremlins, etc etc

La veritat es que el període de temps entre els 16 i el 22 tampoc es que m'importes gaire, de fet, no me n'havia ni adonat. Però la iaia maria és una hacha. Fa un parell de dies érem al poble, al balcó mirant el mar mentre ma mare m'intentava arrencar informació ( entenguem-nos li encanta saber amb qui vaig a tot arreu, i com que li encanta, jo odio explicar-li-ho, a demés implica remuntar-me dos generacions enrere en l'arbre genealògic dels meus amics, cosa que ni de broma faré). Doncs en aquesta situació i en un moment de desesperació li vaig preguntar si ella no feia pas el mateix, vamos que no em creia que li expliques a sa mare amb qui anava a cada moment.

I tachan! la iaia maria ràpida com la que més, va començar a enumerar tot de nois, que si un italià, que si el melenes aquell, que si el del poble, etc etc. I ma mare amb cara de pal al costat. "No cal que els expliquis això a les nenes". I les nenes "si si explica". "Ui doncs ta mare sempre va tenir nòvio i quan tots volíem pujar al poble els caps de setmana ella sempre es quedava a Barcelona (digue-li tonta). Ai! i aquell italià tan maco que vas conèixer al creuer , n'has tornat a saber res més??" " Perquè la teva mare de joveneta era molt maca" (aquí la iaia va ser cruel, i ara que, eh??)

En un pim pam la iaia maria va resumir tant bé aquells anys que la gremlin i jo tenim material de sobres per fer-ne una biografia.

¡ Sin lus !

Inici del comunicat:

Si, se puede vivir sin luz, pero es una mierda.

Fi del comunicat.

I ara, aprofundim. Si, he estat 13 hores sense llum a casa! Jo era un dels 110.000 abonats de Barcelona que encara no tenien llum a les 9 del vespre i que amb resignació vam sopar a la llum de les espelmes, molt romàntic però molt poc pràctic.

Durant el dia no va ser tant dur, mentre entres llum per les finestres la vida encara va ser mes o menys normal (em vaig escaquejar de planxar) però per tornar del carrer vaig haver de pujar 8 pisos a peu ( i això es diu ràpid, eh?). Però, un pic es va començar a fer fosc, ens vam adonar de lo indefensos que estem en unes cases pensades per viure amb llum. Per començar no podíem pujar les persianes del menjador per aprofitar les escorrialles de llum que entrava, no es pot encendre la tele, la radio, la play, l'ordinador( oh my god!), el microondes, la torradora, per no poder no es pot ni llegir sense deixar-se les pestanyes al paper!

Però això dintre de tot no és el pitjor, perquè penses "total, només serà avui" però aiiiii quan mires per la finestra i veus que el veí de l'edifici del davant té llum! Llavors l'enveja et corrou, i a través de les cortines endevines les formes canviants de la tele i maleïxes l'enginyer que va connectar la teva casa a la subestació elèctrica d'Urgell. Però el tema encara pot empitjorar, només has de mirar per una altra finestra i veure un anunci lluminós de la coca-cola que s'està rient clarament de tu, t'està assenyalant i tot! llavors et desfàs, agafés l'mp3, sintonitzes Catalunya informació i no et donen esperances i és més diuen que has d'estalviar energia! que li expliquin al senyor de la coca-cola això! Tu ja estàs fent el gasto d'espelmes de l'any.

I doncs, quan la única distracció es enrecordar-se de tots els parents del senyor fecsa-endesa i quan ja has cotillejat tot el possible son exactament les 22:10 i apa! al llit. I evidentment no tens son. I t'aventures a dir que dintre de 9 mesos hi haurà molts naixements, perquè que més es pot fer a les fosques en una nit així? No pas jo clar! que amb els pares a l'habitació del costat i amb el mòbil mort (qui m'anava a dir que no podria recarregar el mòbil) no vaig aconseguir posar-me amb contacte amb la persona adequada.

Evidentment la llum va tornar quan ja no em feia falta, doncs ja havia aconseguit dormir-me i llavors em vaig haver de llevar a apagar les llums enceses.

Ara, si no us fa res, vaig a gaudir dels privilegis d'un pis amb llum.

Morritos!

Fa un parell de dies que el meu tiet i la seva dona han vingut desde terres relativament llunyanes per fer una visiteta i rostir-se al sol, però jo no els vaig veure fins ahir que van venir a sopar a casa.

Doncs resulta, que des que va entrar per la porta (li direm B a la dona del meu tiet, que no es la meva tieta, entenguem-nos) li veia la cara estranya. Com si s'hagués caigut i s'hagués fotut una morrada de campionat.

Doncs res, comença el sopar i la B. s'asseu davant meu. I jo tota l'estona sense poder treure-li els ulls dels llavis i "bigotis" inflats com si portes un tros de salsitxa sobre la geniva. I a força de mirar-la ho vaig veure clar ( això i un petit aclariment de ma mare "que porta aquesta dona als llavis??").Que s'ha fet¿¿??no cal dir que li queda malament! De fet, jo em pensava que s'havia fet mal... no cal dir més.

I es que és molt lleig!!!!no semblen llavis naturals! s'entussodeixen a fer el llavi de dalt igual de molsut que el de baix i queda horrible! els hi queda com fofo i semblen petites salsitxes enganxades, a més no només els inflen el llavi sinó tota la zona i semblen un mico (sabeu lo típic de posar-se mig coco a la boca per imitar la cara de mico? doncs igual!)
Es pensen que estan divines de la muerte!!! Però anem més enllà: Tenen la mateixa sensibilitat? Poden parlar bé amb aquella massa allà enganxada? Allò rebota? Que sens quan els fas un petó?

Aclariment.. els meus són naturals. Els que la mare natura m'ha donat.

La web que enllaço no té desperdici. Montruositats diverses.

Disculpi si no li dic adéu

Si en comptes de dir-vos adéu un dia us dic hola no m'ho tingueu en compte.

Últimament estic detectant que tinc un problema amb això de despedir-se i es que poder ja porto uns 4 o 5 cops, que jo vull dir adéu i espontàniament dic "Hola". I clar, fa lleig.

La majoria de cops, el meu "interlocutor" no s'ha adonat, poder pq esperava un "adéu" i ja no m'escoltava, perquè va dissimular i perquè jo en adonar-me de la meva ficada de pota he dissimulat afegint un " ala ala que marxem". Però un cop si que em van enxampar i es van desternillar de riure a costa meva, sort que tot va quedar entre família.

No ho faig expressament, simplement m'ha sortit així. Un parell de cops va ser perquè estava totalment empanada (bàsicament perquè jo en aquella gent no els coneixia de res i me'ls acabaven de presentar). L'altre parell de cops, era ben conscient de que ens despediem, i a l'hora de fer els dos petons, va i dic Hola! Cagun tot!

Vale que jo de petita tenia una petita dislèxia (be, no es dislèxia exactament) que sempre se m'oblidava l'esquerra i la dreta i llavors quan volia fer una E majúscula feia un 3 i viceversa, igual am la P i la Q , etc. I ara que fa temps que esta superadíssim (encara que de vegades m'hagi de pensar dos cops si la dreta de la persona del davant es la mateixa q la meva o no), ara resulta que em presento i despedeixo quan no toca. Realment si això va a més serà preocupant. Això per no parlar de la cara que se'm queda, perquè evidentment m'adono a l'instant que l'he cagada.

Es greu, doctor?


P.D. Escurçó, estigues tranquil, he canviat el video.

Ràpid i econòmic!

Amb la nova super-instal·lació elèctrica de casa meva, segur que salta abans d'electrocutar-me, però de totes maneres millor no probar-ho.

Com diu un contacte que tinc al msn: "el suicidio siempre serà la última opción".

L'article sencer aquí.

Fenòmens de contacte

Això es un post lingüístic. El que s'hagi emocionat, instigat per el temps estival i el títol , pensant que avui jo apujaria la temperatura amb aquest text, més val que pari de llegir q s'endurà un disgust!

Aquest any he agafat força la línia lila ( q es lila no violeta) i sempre quan tocava la parada del Mercat de Sant Antoni m'havia d'aguantar el riure.

El cas es quan estàvem a primer o segon de batxillerat (ara no me'n recordo) el professor de català li tenia un amor especial als "fenòmens de contacte" i ens passàvem mig curs analitzant-los. El cas, es que jo la meitat d'aquests fenòmens (recordo pels q fa temps q no trepitgen una classe de català, que són fenòmens q suposadament els parlants creem, modificant les paraules en ajuntar-les unes amb altres) no els he fet mai, o al menys no en sóc conscient.

N'hi havia un en especial: la sensibilització. I el nostres profe sempre posava el mateix exemple:

" Sant Antoni"

i es que segons aquests fenòmens s'hauria de pronunciar: "santantoni" així tal com raja. El problema es que no hi havia ni una sola persona en tota la classe que ho digues, tots dèiem "San antoni". I així ens anava la part de fonètica a l'examen...

Però... la veueta del metro que anuncia les parades... fa la sensibilització! i la fa tant i tant que sembla q t'hagin canviat la parada!! I mira.. quan paro allà m'enrecordo del professor calb de català ( i remarco el "calb" perquè es un fenomen d'ensordiment, o això crec)

Sí, he hagut de mirar els apunts.

Silenci

M'agraden els moments de silenci. Són uns moments especials per mi.
Sempre he sigut una persona callada, però aquets moments van més enllà de tot això. Són instants ens els que, diguis el que diguis, era innecessari. El silenci no es fa incomode i el millor que pots fer es quedar-te mirant als ulls la persona amb la que et trobes.

No cal dir que són silencis molt diferents al silenci inòmode que es fa en un ascensor, o en la sala d'espera d'un metge. Però ultimament me'n duc sorpreses, perquè jo aquests silencis només els havia experimentat amb els "amics de tota la vida", aquells que conec desde els tres anyets, i que ho saben tot de mi, i jo tot d'ells. Ens hem dit tantes coses! que els silencis també formen part de les converses.

A vegades no fa falta parlar massa per comunicar.