Hi ha frases, paraules, cares que se't queden grabades per sempre. Sobretot si les vas veure o sentir quan eres petit.
El meu cole ha aconseguit que se'ns quedessin grabades les frases de l'objectiu educatiu ( també ha aconseguit treure tot de nens amb segell de fàbrica.. semblem tots iguals).
L'objectiu era una frase o dues, normalment amb ritme, que canviaven cada any. A principi de curs els professors s'inventaven l'objectiu, en feien murals que repartien pels passadissos i ens l'ensenyaven durant la primera setmana. Desprès en algunes tutories en parlaven, encara que poc.
Normalment tenia associada una cançó cutre, inventada per la profe de música o bé feta per estudiants obligats-voluntaris (tot depèn del punt de vista).La cançó s'oblidava ràpid, perquè no mereixien ser recordades però l'objectiu si que s'ho mereixia i molts encara en recordem uns quants, especialment dos estel·lars de dos anys seguits:
"Creixem quan compartim"
"Digues-me, parlem-ne, t'escolto"Han aconseguit que la gent de la meva promoció les assimiléssim completament i questes frases sorgien espontaneament a les conversacions, fins i tot repetint tots la frase a l'uníson. Fèiem servir questes frases força sovint, especialment la primera, de fet encara tinc tentacions de fer-les servir i em reprimeixo perquè la gent no flipi. Era graciós (encara que no hi trobeu la gràcia).
Per si encara algú no se n'havia donat compte la primera té molt de joc, i n'he sentit moltes bromes, especialment acompanyada de frases com "donam un Petit Suisse dels teus" o coses així.
Vist des de fora ha de ser ben estrany, però des de dintre és la cosa més normal del món.
N'han tirat el teatre a terra, que encara que el públic en general no ho sapiguès tenia goteres als camerinos i al mateix escenari. Ja no hi haurà més "Espai" i en comptes de teatre.. pàrquing al soterrani, que dona més beneficis que la cultura.
- instant de silenci: doncs això, silenci, que es el que hauria de ser
